2 botons

2005-08-23T11:58:00.000-07:00

En Zizou em passa aquests poemes que foren traduïts directament del llatí per Antoni Moll Camps

A LEUCÒNOE (Horaci, Odes, I, 11)

No preguntessis pas –no és bo saber-ho- quina
fi, a tu i a mi, Leucònoe, ens tenen preparada
els déus, ni escrutis mai els nombres babilonis.
Com és millor sofrir tot allò que esdevingui!
Tant si et resten nombrosos hiverns, com si és el d’ara,
mentre la mar Tirrena escomet, furiosa,
els esculls, el darrer que Júpiter t’atorga,
tingues seny: filtra el vi, i de tan curta vida
duradores gaubances no n’esperis. Les hores,
envejoses, ens fugen, tot parlant. Cull el dia
d’avui i del demà no te’n refiïs gaire.

A PIRRA (Horaci, Odes, I, 5)

Quin airós jovençà,
plaent amb moltes roses,
xop de perfums, oh Pirra,
t’abraça en una delitosa gruta?

Per qui destrenes, elegant
amb una simple túnica,
la rossa cabellera?

Ai, què sovint ha de plorar
per la trencada fe i els déus volubles,
i, incrèdul, ha de veure
les ones furients i les negres ventades!,

ell que et gaudeix avui i espensa
que, igual que l’or, ha de trobar-te,
sempre a punt, sempre amable,
ignorant que l’empenyen vents de traïdoria.

També són malaurats
aquells que, d’un tros lluny,
et miren, resplendent, i no poden haver-te.

Un ex-vot, que he deixat
al sacre mur, ja diu,
que he penjat, en obsequi
del poderós Neptú,
l’humida vestimenta.

Llorer

2005-08-20T06:25:00.000-07:00

Un any després de tornat a visitar aquell llorer que vàrem sembrar a l'ombrívol des Coster de Dalt. Sense haver-lo regat, sense haver-lo cavat ni adobat, feian goig de veure com havia crescut aquell arbre, sense cap necessitat de la presència de l'ombra humana.

Traduir poesia

2005-08-16T07:14:00.000-07:00

L’amic Antoni Moll Camps, em tramet aquest article pel correu electrònic:

(Poetes i traductors)

En prestigioses col·leccions, com la Bernat Metge, els poetes llatins s’han traduït normalment en prosa. Virgili i Horaci, Catul i Marcial, en girar la llengua, han deixat de banda l’aleteig del vers i la gràcia de l’estrofa, i ens han parlat en llenguatge planer. Direu que, amb criteris filològics, cal fer-ho així, a la recerca del mot just, en benefici del sentit literal. Val a dir que els traductors s’hi llueixen. Atents a situar cada poema en el seu context, l’han acompanyat d’introduccions i notes a peu de pàgina, farcides d’erudició.
Algú ha dit que primer fou l’entusiasme i que l’erudició vingué després. Primer hi va haver l’abrandament dels renaixentistes pels ideals i els versos clàssics, i després el pacient estudi dels filòlegs. Ja sé que una cosa no treu l’altra. Un entusiasta lector pot esdevenir, tot seguit o més tard, un meticulós investigador.
Ara, però, em posaré en el lloc d’algú, que un cop llegit i entès un poema clàssic, n’ha romàs corprès, enlluernat; potser, fins i tot, se l’ha après de memoria. I ha pensat que ja en tenia prou, amb el goig de la lectura. Però, després, dalerós de comunicar aquella troballa als amics que no saben llatí ha provat de fer-ne una versió versificada en llengua vulgar. Fra Luís de León, per posar un exemple, va traduir en versos castellans les èglogues virgilianes i una trentena d’odes d’Horaci. Segur que se’n sortia prou bé.
Jo mateix, en un dels primers llibres, citava un passatge de Marcial que descriu el mar, arissat a penes –“viva quies ponti”- i una barca pìntada que hi llisca suament (X, 30, 11-15). I comentava: “Són d’aquella llei de versos que descoratgen traductors i comentaristes. Cal llegir-los, i prou”. Però, mentrestant, ja m’havia arriscat afer-ne una versió, imitant els iambes originals (Inventari de minyonia, pàg. 132).

“Aquí, a frec d’ona, va lliscant un ventijol
i, mai no defallent el viu repòs del mar,
les brises ajudant, s’enduu el pintat esquif,
com d’una noia, en el neguit de el calor,
mogut el vel de porpra, en ve un alè frescal.

A la biblioteca del meu avi matern, el Dr. Camps, hi havia les Geòrgiques de Virgili, pulcrament editades per l’Institut, en la versió que en féu, en bells decasil·labs, Llorenç Riber. Començava així:

Ço que fa l’alegria de les messes,
sota quin signe cal girar la terra
i als oms, Mecenes, maridar les parres,
ara començo de cantar.

Si no vaig errat, Riber va traduir, igualment en decasil·labs, el magne poema virgilià: l’Eneida. A La minyonia d’un infant orat, en cita aquell passatge que descriu l’om que Eneas trobà al vestíbul de l’infern:

Enmig un om gegant i fosc aixeca
els seus braços caducs i velles branques.
Hom diu que els somnis vans arreu s’hi apleguen,
i s’arrupeixen sota cada fulla.

D’altra banda, dins les nostres lletres, hi ha hagut un remarcable moviment de retorn al vers i l’estrofa clássics. Diferents autors han imitat, amb divers criteris i prou encert, la versificació de grecs i llatins, no tan sols en versions d’autors clàssics, sinó també en poemes d’inspiració propia. Costa i Llobera va traduir una oda sàfica d’Horaci (C II, 16). Joseph Maria Lloveras, canonge de Sabadell, ens en donà la versió -no sé si completa- de les odes i dels èpodes. Un autor eminent, Carles Riba va traduir tota l’Odissea en hexàmetres catalans.
Entre els autors que han fet servir imitacions de versos i estrofes clássics per escriure els seus propis poemes, cal esmentar, en primer lloc, Costa i Llobera, qui, mogut per l’exemple de Cabanyes i Carducci, publicà, l’any 1906, les Horacianes. El llibre va ser molt ben acollit i suscità nombrosos imitadors. Un altre autor, Carles Riba, escriu en dístic clàssic -hexàmetre i pentàmetre- les seves inoblidables Elegies de Berville.
No em manquen raons a favor de les versions versificades dels clàssics -i dels poetes, en general- però aquest article s’ha fet prou llarg, i hauré d’escriure’n un altre –si, més endavant, em vaga de fer-ho.
No vull acabar, tanmateix, sense esmentar que, fora de l’àmbit grecollatí, també hi ha autors que s’hi han esmerçat seriosament en la tasca de traduir en vers els poetes. Ho han fet, amb un art excel·lent, Feliu Formosa amb els autors alemanys i Salvador Oliva amb Shakespeare.

Marcial

2005-08-14T09:13:00.000-07:00

Malgrat tot, Marcial no ha deixat de ser un nostre contemporani.

In caput intrauit mentula nulla tuum

2 botons

Llorer

Traduir poesia

Marcial